Banderes incompatibles?

La qüestió de la bandera mallorquina col·lateralment ha generat un cert debat que em sembla interessant. Algunes persones i alguns sectors socials han vengut considerant que penjar la bandera mallorquina sense l'espanyola era incorrecte, era un poc incompatible. Si un considera que això de la identitat són cercles concèntrics, i que un pot ser, sense cap tipus de problema, per posar un exemple, artanenc, mallorquí, balear, espanyol i europeu, aleshores, no s'entén la polèmica. Un es pot afirmar en cada àmbit sense que això suposi negar l'altre àmbit. Hem de tenir en compte que la majoria de la gent i els partits més importants tenen i defensen aquest pensament de les diverses identitats afegibles. El nacionalisme tradicionalment ha vist amb prevenció aquest discurs perquè, al cap i a la fi, allò cert és que, de fidelitat primària o bàsica només n'hi ha una que és la nacional; des del moment que el projecte espanyol és un projecte nacional, no simplement estatal, neix per al nacionalisme una certa incompatibilitat perquè xoquen dues identitats per a la mateixa funció.

Els nacionalistes espanyols, autoanomenats no nacionalistes, el que sempre han cercat és evitar el xoc, han negat el xoc, la seva estratègia és aconseguir la preeminència sense conflicte; d'aquí la folklorització, d'aquí el provincianisme, d'aquí l'autoodi, d'aquí la minorització, d'aquí el regionalisme ben entès. Tanmateix, el subconscient els acaba traint. Si algú treu la bandera europea o la bandera de la seva ciutat, en principi, no hi haurà exigències que també hi hagi la bandera espanyola, la raó és ben senzilla: no hi ha xoc possible, són àmbits identitaris diferents i ben delimitats en les seves funcions. Les banderes no són més que símbols, per tant, allò important és el que hi ha darrere, allò que simbolitza la bandera. Si la bandera mallorquina simbolitza una determinada adscripció cultural, una llengua i una forma de ser i de pensar; i si la bandera espanyola simbolitza una altra adscripció cultural, que no inclou la mallorquina, si la bandera espanyola només simbolitza una llengua i no les quatre existents a l'estat, si la bandera espanyola simbolitza una manera de ser i de pensar que tampoc inclou la manera mallorquina, si això és així, la realitat és que hi ha xoc, hi ha incompatibilitat.

Lògicament a nivell teòric és possible imaginar una Espanya incloent, una Espanya que aculli la diversitat, una Espanya que convisqui amb la seva plurinacionalitat constitutiva; l'entrebanc a això però, són els propis espanyols, és la seva tradició nacional, és la seva intolerància cap a la diferència. Ja que xerram de símbols el debat queda ben plantejat en la dicotomia entre separadors i separatistes. En un cert sentit el separatisme és una reacció, una reacció a uns postulats d'unes persones que tot i que diuen voler unir, la seva intransigència els converteix en separadors. Qui més va fer per inflar ERC va ser n'Aznar i la seva majoria absoluta de les xapes i la unitat de destí. És aquesta actitud, en el fons separadora, la que genera separatistes. És aquesta actitud la que fa evident la incompatibilitat entre mantenir la identitat a la teva terra i la de l'estat. Tot això és sabut, la novetat és que siguin els centralistes els qui palesin el conflicte. I és una novetat perquè el drama és que no hi ha gaire gent a l'Espanya castellana que accepti els termes del debat; la majoria de vegades es nega la discussió i els conceptes que escadusserament he assenyalat. És com el trinlingüisme. No van de cara, no volen reconèixer les coses, s'estimen més jugar a la mitja mentida, la tergiversació i l'exageració incoherent. Almanco amb la bandera s'han llevat transitòriament la careta uniformitzadora que tants de pics ens amaguen.

Josep Melià Ques