El component nacionalista

És normal que la configuració de la nova majoria política doni lloc a comentaris per tots els gusts. Probablement al llarg de mesos i mesos farem voltes al tema. És evident que el PSOE assumeix un protagonisme molt important en aquesta nova legislatura pel fet d’ocupar totes les presidències. Un protagonisme reforçat i singular en relació a l’època del Pacte de Progrés, perquè assumeix la batlia de Palma que sens cap dubte és el gran escenari de la confrontació directa entre populars i socialistes. És a la capital on probablement més potencialitats de créixer tenen els d’Antich i és on hi ha més electors fronterers —capaços de passar d’un vot conservador a un vot socialista— dins el mapa electoral balear. Ara bé, estam davant un pacte i, en conseqüència, té altres components importants al seu interior.

És evident que el segon gran component del pacte és el nacionalisme. Diria que el pacte és una gran aposta estratègica del nacionalisme i ho és per dues raons essencials. En primer terme, és una aposta estratègica del nacionalisme perquè era l’única formula que permetia corregir les agressions duites a terme pel Govern Matas: mitjans de comunicació públics i escola, bàsicament. En segon terme és una aposta estratègica perquè permet visualitzar les opcions ideològiques en confrontació. I en aquesta confrontació el nacionalisme és el tercer en discòrdia. Perquè aquest no és un Govern d’esquerres, almanco no ho és estrictament, perquè una de les forces que li donen suport i que és la que el fa possible ni s’hi declara ni ho és d’esquerres. El problema és el de sempre, el problema és que hi ha gent que s’entesta a analitzar la situació amb un únic criteri que és el clàssic dreta esquerra; des d’aquest apriorisme és lògic que hi hagi gent que no entengui el pacte.

La solució per comprendre el pacte està a assumir i ser conscients que el dilema dreta esquerra no és l’únic criteri que empeny els partits a adoptar decisions i compromisos. Òbviament que diguem a part dels criteris més teòrics hi ha circumstàncies, diguem-ne més personals o que no tenen una explicació estrictament discursiva, però bé, crec que aquestes circumstàncies en tot cas són secundàries o accessòries en relació als principals motius que donen sentit al pacte. El que succeeix és que a les Illes Balears tenen representació partits que prioritzen com a tret identificatiu bàsic el nacionalisme. I si aquest és el seu tret identificatiu bàsic resulta lògic pensar que moltes decisions que prenguin estaran relaciones amb aquest tret identificatiu bàsic. Alguns obliden amb una facilitat que fa calfreds el que defensen els seus oponents polítics, i si s’obliden d’això és difícil que es puguin entendre perquè parlen amb dos registres distints. Doncs bé, hi ha una tesi força consistent que sosté que el nacionalisme també té o pot tenir una frontera electoral important amb el partit refundat pel Sr. Aznar. Consistent perquè a molts de pobles i ciutats aquest fet és una realitat incontestable. L’habilitat del PP l’anterior legislatura de progrés fou presentar aquest pactes i els seus actors com una operació perjudicial per al país. Es va dir que el 2003 s’havia votat amb la butxaca. La gran errada del pacte anterior fou el recel interior entre uns i altres i permetre que la percepció negativa econòmica s’escampàs. Tothom hauria de veure que pot guanyar amb el pacte. I el pacte ha de ser capaç de veure que la seva oferta econòmica és la més sòlida senzillament perquè és la que té més recorregut i la que té un projecte clar de futur per aquestes illes i no una improvisació massificadora hipotecadora de l’esdevenir. I no ens enganyem qui millor pot rendibilitzar aquest discurs econòmic de solidesa és precisament el nacionalisme perquè el nacionalisme no és més que l’autoafirmació del país en la seva capacitat de modernitzar i progressar.

Josep Melià Ques

Huguet i Sansó

Aquests darrers dies de negociacions, i durant la representació dels desencontres, molta gent s’ha apuntat la rebequeria que ha protagonitzat el que queda del PSM. Ja havia creat prou indignació la maniobra que es dugué a terme, per a impedir que anassin juntes l’Entesa i ERC. Tot plegat passava per obrir velles ferides, car la formació liderada pel sr. Barceló és l’única força a Mallorca que encara ha de fer alguna lectura de la desfeta de fa quatre anys. En aquest context, contrasta, i molt, el tracte que han rebut alguns personatges que marxaren a temps i que han seguit fent feina de la bona. Si el PSM ha mesurat prou bé les seves forces i les pensa conjugar amb una mica de coherència, és una incògnita que es resoldrà en aquesta engrescadora legislatura que comença. Per altra banda, el sentit de País que han demostrat el batle de Vilafranca i el fill d’en Damià Cànova és admirable.

Començant de zero amb la seva nova formació, en Jaume Sansó ha demostrat, un cop més, que és un talent polític en potència. La seva postura sempre dialogant (que ve de molt enrere i que no deixa fora ningú) ha obert les portes a noves etapes en no pocs consistoris, ha marcat la tendència. En Biel Huguet ha demostrat tenir les fites ben netes i ha estat un home clau a l’hora de sumar en el total dels totals. No només ha contribuït a formar quinze governs municipals, ha fet possible que el Bloc fos viable en la seva absència i per allò de no restar, de forma molt coherent, amb visió de futur, no presentant-se al Parlament. Molt probablement la força d’aquest petit partit anirà en augment els propers anys, i esdevindrà un espai integrador (i frontissa) pellucant el vot catalanista que s’anava perdent per l’esquerda de l’elitisme.

El que té realment d’històrica, aquesta nova etapa que comença, és que mentre a Ciutat es consolida un bipartidisme d’anar per casa, aquest nou repte el lidera la mal anomenada part forana de Mallorca, que és en certa manera, el que alguns polítics no poden consentir. Es fixin en el retret que fan al president Antich, sempre és el mateix, per part dels provincians de sempre.

Àlex Volney

Preocupació pel PSM

El pacte de centreesquerra ja és una realitat. Però el que hauria pogut ser motiu d’il·lusió amb vista a una nova etapa democràtica per a l’Arxipèlag, neix carregat de preocupació. La tensió i la inestabilitat dins la negociació que ha duit el PSM (no el Bloc) anuncien, si los coses no canvien miraculosament, moments difícils per al pacte de centreesquerra. A força d’exigir i d’amenaçar, el PSM ha aconseguit gestionar àrees d’importància vital per determinar l’èxit o el fracàs del pròxim Govern. És el cas de Mobilitat i Transports. Amb els doblers enviats per Zapatero, el PSM tindrà la responsabilitat de dur el tren fins a Alcúdia i Artà, a part d’escometre l’electrificació del conjunt de la xarxa i de garantir un servei ràpid, eficaç i ben gestionat. No hi pot haver errors, dubtes ni excuses per fer realitat aquests objectius, i més tenint en compte que el gerent dels SFM serà del PSIB. Tampoc no es pot consentir que, si es produïssin casos flagrants d’enfrontament en la gestió, aquests fossin disfressats de suposades i neuròtiques bregues polítiques. Aquest cap de setmana alguns dirigents del PSM han fet públics als mitjans de comunicació entrebancs en les negociacions. Han sembrat mal humor i disgust on hi havia optimisme. Aquestes pràctiques duen el desencís al ciutadà. Hi ha preocupació pel PSM: és la baula estructuralment més dèbil del pacte i, a més, tenallada, de moment, per prejudicis, fòbies i complexos que vénen de lluny.

Editorial Diari de Balears

Entesa per Mallorca o la força tranquil·la

Ja fa gairebé mig any de l'escissió d'una part del PSM, arran la decisió d'aliar-se amb EU-EV per formar l'actual Bloc. L'agrupació resultant fou Entesa per Mallorca, que després d'uns mesos encara té un futur incert per endavant, si afegim que inclús han renunciat a presentar-se als comicis insulars i autonòmics.

Poden argumentar-ne que pateixen de falta de mitjans econòmics i humans, d'infraestructura, que encara han de consolidar i donar a conèixer una ideologia articulada i engrescadora. No és gens fàcil, el panorama balear està ple de cadàvers de partits polítics que naixeren amb un objectiu més o menys difús, i que moriren al poc de gestar-se.

S'ha de dir que, en el fons, aquesta escissió respon al sorgiment d'un espai encara minoritari (però existent) d'independentisme a les Illes. O més ben dit, de reivindicació d'aquell conjunt social i cultural anomenat Països Catalans com entitat separada de l'Estat espanyol. Fins ara el PSM abraçava un nacionalisme d'esquerres (complementari del de UM, més dretà), i paral·lelament havia anat sorgint una corrent interna més radical en aquest aspecte. Potser no ho han sabut gestionar, i quan va néixer la idea del Bloc inevitablement havia de produir-se la divisió. Pactar amb EU-EV suposava perdre la part més nacionalista, fer-ho amb ERC hauria incomodat al sector ideològicament més esquerrà. El PSM estava condemnat, de fet, dins les seves pròpies contradiccions.L'espai independentista a les Illes l'ha estructurat ERC; però sempre amb el llast de tractar-se d'un partit amb seu i origen a Catalunya. Aquesta sensació de "sucursalisme" (un fet paradoxalment comú al PP i al PSOE, però menys criticat pels seus votants), malgrat la feina feta per ERC a les Illes, en bona part ha pogut frenar l'eclosió d'aquest espai: caldria una força genuïnament balear que promogués el creixement d'aquest posicionament polític. I, encara que sigui fruit d'un procés convuls viscut al si del PSM, ara apareix una força que pot representar aquest espai com és Entesa. El pas de limitar-se a presentar-se als comicis municipals és, al meu parer, una combinació de pragmatisme i de les seves tesis ideològiques. És evident que una campanya electoral de grans dimensions costa diners, i un partit petit acabat de formar (que ni tan sols té seu social) no pot donar garanties per rebre ajudes d'aquesta mena. Per això que una campanya a nivell local és molt més adequada, tot lligat amb les seves pretensions de crear una base de partit a partir del municipalisme. Presentar-se a totes les eleccions era temptador, però les forces eren les justes i pactar a gran escala amb uns o altres suposava sempre fer-ho com el més dèbil del pacte. Han preferit esperar.

Arribar a aquesta conclusió no era tan difícil, ja que una part important dels actuals líders d'Entesa són (o foren) regidors, i inclús batles a Mallorca. Són gent propera a la gent i compromesa (una manera de fer molt tradicional al PSM), i que gaudeixen de total llibertat per crear aliances segons la idiosincràsia de cada municipi. Això garanteix la seva supervivència a mig termini, car garanteix bons resultats al comicis municipals.

L'aparició d'aquest espai serà molest per totes les forces nacionalistes. Per descomptat pel PSM, que veu consolidar-se l'escissió i perd gairebé la meitat de la seva base social; i deriva definitivament cap a unes tesis nacionalistes més moderades i esquerranes. Tampoc beneficia a ERC, que per molt que aquí es digui 'Esquerra' no és un partit balear, i pot veure com poc a poc Entesa capta el seu electorat sobiranista. També té quelcom a perdre UM, on segurament hauran votants descontents amb la dretització i corrupció de tants anys del partit governant al Consell, o amb una ideologia nacionalista més radical; però que no s'atrevien a fer el salt al PSM al veure'l massa convuls i desorientat. Les forces de caire estatal no crec que es vegin afectades.Un nou espai com Entesa per Mallorca era necessari per resoldre una anomalia que s'arrossegava des de feia anys: la manca d'una força sobiranista pròpia, lluny de posicionaments esquerres-dretes, i amb un independentisme tranquil i pragmàtic. Els queda molt per fer: estructurar un partit, difondre's, aconseguir presència a les institucions illenques el 2011, promoure Enteses respectives a Menorca i a les Pitiüses... i convèncer. Que tinguin sort.

Manel García

http://maiorica.balearweb.net/

Engrunes

Maria de la Pau

Com vostès potser han observat, un servidor té una tendència innata a complicar-se la vida. Quan tothom sembla estar d'acord en un tema, a mi se'm remou alguna cosa per dins, no sé si és el cervell o si són els budells. Quan tothom diu blanc, tendeixo a dir negre. O, com a mínim, a buscar si enmig de tant de blanc no hi podríem trobar una mica de gris. Tot això ve al cas del cacau que s'ha organitzat perquè la Maria de la Pau Janer ha decidit anar a les llistes del PP al Parlament Balear. I tothom ha decidit que això era molt lleig i que era una excel·lent ocasió per criticar-la. I, apa, ja hi som amb la maleïda unanimitat dels que sempre s'escandalitzen cap a la mateixa banda.

Illes

Conec i m'estimo les Illes i conec i m'estimo els catalanistes de Mallorca. Al llarg de la meva vida els he ajudat tant com he pogut, però ni ells ni els que els hem mirat d'ajudar no ens n'hem sortit. El Pacte de Progrés amb el PSOE va ser un desastre monumental. El PSM està tocat i enfonsat. La integració al Bloc desvirtua del tot el seu projecte. Si el PSM va aliar-se amb l'extrema esquerra (després de molt patiment i molts mastegots) és perquè la situació del nacionalisme a les Illes és desesperada. El PP Balear és una cosa prou diferent del PP de Madrid i, per descomptat, no té res a veure amb el PP català. Per dir-ho amb un exemple: a Mallorca són del PP els empresaris, a Catalunya són del PP els guardes de seguretat de les empreses. La decisió de la Maria de la Pau d'anar a les llistes del PP em sembla una decisió desesperada, com la del PSM d'integrar-se al Bloc. I, sincerament, no em sembla pitjor una que l'altra.

PSOE

Els arguments que utilitza la Maria de la Pau Janer per defensar la seva integració a les llistes del PP són gairebé calcats als que he sentit utilitzar a molts escriptors i artistes per defensar la seva vinculació al PSC o al PSOE. Per què hem de carregar-nos la Maria de la Pau i no ens hem de carregar els que s'apunten al PSOE? En el cas de les Illes, ningú no pot defensar amb un mínim de base que els sociates siguin més catalanistes que els peperos, però si la Maria de la Pau anés a les llistes del PSOE ningú no hauria badat boca. Som així! Són així!

Joan Oliver

Entesa i les eleccions del maig

Entesa per Mallorca, com ja vaig escriure a finals d’octubre amb motiu del nostre congrés fundacional, és un projecte polític jove i a mig termini. Des del principi hem tengut clar que hauríem d’anar poc a poc, centrant-nos primer de tot en els nostres municipis per després aspirar a reptes més ambiciosos. Les eleccions municipals havien de ser els fonaments i la prioritat tot i que les autonòmiques fossin molt engrescadores. Eren engrescadores per la possibilitat de contribuir a formar un nou govern nacionalista i progressista però per nosaltres eren, sobretot, molt difícils, perquè és molt complicat presentar-se i especialment amb la nostra premissa inicial de que si ho fèiem havia de ser per sortir, per treure uns 17.000 vots, més d’un 5%. Ha estat per això que hem analitzat les opcions d’anar-hi, i ha estat per això que mos hem assegut a xerrar amb el PSOE, amb el PSM, amb UM i especialment amb Esquerra. Hem rebut propostes interessants i hem creat complicitats i millorat relacions amb tots aquests partits, partits que per una banda o per una altra ens són propers i amb el que a un lloc o a un altre, a un moment o a un altre, hi col·laborarem.

Al final, però, hem optat per no presentar-nos amb cap d’ells; amb el PSOE, UM o PSM, que tenien la representació garantida, perquè hem pensat que els seus respectius projectes eren, en aquests moments, massa distints al que nosaltres proposam i que condicionaven excessivament el futur d’Entesa. Per altra banda, l’opció d’anar amb Esquerra, que pareixia la més factible, hem acabat valorant que era una opció massa arriscada; que Entesa estava verda i quedar-nos amb 15.000 o 16.000 vots, a les portes del 5%, segur que hagués provocat que es perdés qualque diputat progressista o nacionalista que hauria anat a parar al PP. Ha estat per això que fent un exercici de seny i de responsabilitat hem decidit centrar-nos en les municipals. No cal veure-hi més enllà, han estat unes negociacions absolutament lleials, però som dos partits amb premisses distintes a l’hora d’afrontar unes autonòmiques, i cadascú a pres les seves decisions lliurement.

Ara més que mai pensam que el mallorquinisme progressista que volem representar des d’Entesa per Mallorca és la millor opció per aquest país. Una esquerra àmplia, socialdemòcrata i útil, i un nacionalisme ambiciós, integrador i modern, són les millors eines per fer país, per fer una Mallorca millor per a tots i totes. Un projecte amb vocació de créixer i de sumar, de crear complicitats amb la societat, amb els distints agents i entitats i amb altres forces polítiques.

Al maig la nostra contribució a un canvi en el Govern de les Illes Balears la farem des dels pobles, fent el màxim nombre de regidors i animant als nostres ciutadans a participar i a votar opcions nacionalistes o progressistes. Dins aquestes premisses, les nostres distintes agrupacions faran tota la feina que puguin perquè hi pugui haver un canvi a nivell autonòmic.

En cinc mesos de vida ja esteim presents a més de la meitat de municipis de l’illa (Palma, Inca i Manacor inclosos) i aspiram a treure una trentena de regidors. D’aquesta manera tendrem una Entesa més forta i preparada per assumir majors reptes. Uns reptes que afrontarem amb el millor que tenim, les ganes de fer feina i la il·lusió per un país millor.

Biel Huguet
President d’Entesa per Mallorca

El vot nacionalista 2007

La multiplicació de partits polítics nacionalistes a Mallorca ha obert el debat sobre quina estratègia hauria de dur a terme tot aquest àmbit ideològic després de les eleccions. Tanmateix les eleccions no són quelcom com si diguéssim menor, un pur tràmit. La cita amb les urnes dóna vida o la lleva, als projectes polítics racionals (altra cosa, naturalment, són les qüestions de la fe, que no en saben res, de la vida pràctica i quotidiana). Per suposat tothom debat sobre el que vol, però tractant-se de partits polítics no convé perdre de vista què ha passat a les urnes durant vint anys.

L'any 1983 el nacionalisme i l'autoctonisme polític mallorquí segellà un resultat espectacular: dels 257.361 vots vàlids n'obtingué (PSM+UM) un 25%, 64.347. Quatre anys més tard, la crisi soferta per UM li restà 17.000 vots i en total el nacionalisme en sumà 46.630, el 16'8% dels vàlids sobre un cens de 413.740 i 276.791 votants. El 1991 no es pot compatibilitzar, a efectes d'evolució i per aquest cas, perquè UM féu coalició amb el PP. El 1995, sobre un cens de 510.464 electors dels quals en resultaren 306.268 paperetes vàlides, PSM+UM+ERC feren 61.088 sufragis, un 20%. El 1999, amb un cens de 516.360 electors dels quals votaren vàlidament 294.238 (atenció: manco que quatre anys abans), el nacionalisme (els tres partits esmentats) obtingué 67.207 vots, el 22'8%. I el 2003, amb 538.397 electors dels quals quedaren 344.490 vots vàlids, el triangle nacionalista sumà 63.986 sufragis, un 18'5%.

L'evolució permet copsar a cop d'ull dues característiques fonamentals. Una, entre els albors autonòmics i l'actualitat preelectoral definida pels resultats de 2003, el nacionalisme ha baixat del 25% al 18'5% del vot vàlid, el qual ha pujat de 257.361 a 344.490 sufragis. Dues, si se considera de forma més acotada l'evolució, restringint-la a 1995-2003 (per allò que en la primera fase UM no se deia nacionalista sinó regionalista, perquè ERC no existia i perquè existeix un clar tall el 1991 en tota la progressió d'eleccions) el nacionalisme passa del 20% al 18'5, mentre que el vot vàlid augmenta de 306.268 a 344.490. Se miri com se miri, doncs, el nacionalisme en el seu conjunt baixa en percentatge a Mallorca a mida que els votants creixen. En números absoluts, resulta curiós observar que la diferència negativa entre la primera i la darrera convocatòria és de 361 vots, mentre que entre 1995 i 2003 és de 2.898. La qual cosa significa que el nombre absolut de votants nacionalistes es manté gairebé inalterat, però combinat tant amb la dispersió de les ofertes com amb l'augment dels votants globals fa que el percentatge vagi minvant seriosament.

Què passarà enguany? Existeixen més ofertes que mai: UM, Bloc (per la part nacionalista que li correspon per la presència del PSM) i ERC amb o sense Entesa. Si aquesta última coalició se fa a la fi, serà la primera vegada que s'enfrontaran tres ofertes amb aparença de capacitat de competir, perquè fins el 2003 la concurrència d'ERC era purament simbòlica. Per altra banda, el cens augmentarà considerablement i si bé no podem saber quanta gent votarà, no és agoserat imaginar -pel context domèstic i pel nacional- que la participació serà més acostada a la de 2003, 64'4%, que no a la molt baixa de 1999, 57'4%, i amb possibilitats que sigui més alta -tothom ho dóna per fet- que la de fa quatre anys. UM aspira a mantenir el nombre absolut òptim d'entorn els 30.000 vots, els quals (amb dos o tres milers per sota o sobre) li permetrien mantenir els 3 escons. ERC-Entesa assegura que pot assolir uns 18.000 vots. I el Bloc pretén com a mínim segellar 3 diputats amb uns aproximadament 30.000 vots. Alhora, tant UM com ERC-Entesa diuen que xuclaran vots dels 30.000 que foren el 2003 per al PSM. Tenint en compte que el nacionalisme perd terreny històricament, que per primer cop enguany seran -pareix- tres ofertes en lloc de dues les que competiran per la decreixent bossa de vots i que el nombre de vots vàlids amenaça a ser considerablement superior al que mai no ha estat, potser el debat sobre qui liderarà el nacionalisme després de les eleccions és com passar l'arada davant del bou, sense que existeixi cap bou sinó, més aviat i amb prou feines, una mula esquifideta.

Miquel Payeras. Periodista