Ecologia nacionalista (Bloc i Entesa)

Al final de la dictadura franquista, el nacionalisme a Mallorca era negligibe. La incipient conscienciació cultural i nacional de l'efímer període republicà fou liquidada per la repressió feixista, pel descrèdit de tot nacionalisme que l'aberració nazi provocà, i per la identificació dels nacionalismes amb els interessos de la burgesia que el pensament marxista difongué interessadament. Però la constatació clara que un dels objectius principals de la sublevació franquista havia estat l'eliminació dels moviments catalanistes permeté, mort el dictador, la incorporació d'una certa sensibilitat federalista o autonomista als programes i als objectius de les agrupacions polítiques que es fonamentaven en les grans línies ideològiques clàssiques: el liberalisme, el comunisme, el socialisme, la socialdemocràcia i el pensament cristià en versió democràtica. Aquesta incorporació tingué un cert èxit en el sector esquerrà (el PSI, després PSM) i molt escàs en tot el ventall del centre i la dreta, però, en qualsevol cas, el modest canvi de l'Espanya centralista per l'Estat de les Autonomies fou el resultat d'aquelles influències democratitzadores.

Fins i tot les Balears foren convertides en Comunitat Autònoma davant la indiferència de la població i l'oposició explícita dels sectors franquistes, el pes dels quals era considerable en la nostra societat. Sociològicament, en canvi, el predomini del català era absolut i el nacionalisme cultural vivia moments molt esperançadors amb moviments cívics (com la puixant Obra Cultural Balear) que no es traduïen en vots als partits nacionalistes o regionalistes. Aquesta contradicció fou motiu d'anàlisi i desesperació per part del PSM mentre es produí. El missatge nacionalista, certament coherent, del PSM, sempre quedà diluit dins un discurs que es pretenia per un igual esquerrà, feminista, ecologista, i tot quant pogués ajudar a contrarestar la mala consciència que imposava el marxisme fundacional, que encara acceptava (i accepta) que el nacionalisme té el defecte de ser naturalment de dretes. I això passava dins el PSM, el partit més «nacionalista» de tots (que esperà, però, més de deu anys a afegir Esquerra Nacionalista al seu nom). Gent tant conscienciada nacionalment com la que militava al PSM s'havien apuntat al PSOE, al PCE o a UCD (després UM). És a dir, quan sociològicament Mallorca hauria pogut ser receptiva a un missatge nacionalista, però pesà massa el provincianisme de pensar que la política de veres només es feia des de partits estatals. Fou quan el socialisme català s'integrà en el PSOE i i el Partit Socialista de les Illes s'alià amb el PSP de Tierno Galván.

Probablement l'electorat hauria castigat qualsevol estratègia diferent (el fracàs de l'autonomisme de Josep Melià n'és la demostració). Les dues primeres dècades de la democràcia acabaren consolidant electoralment el PSM concretant la definició nacionalista d'UM. Ja hi havia dues poblacions diferenciades, la castellanoparlant i la catalanoparlant, però predominava l'ús del català i el missatge dels partits autòctons arribava a un gruix important de l'electorat (les Balears eren el territori dels Països Catalans on més es parlava el català). Són de l'any 1990 els estudis de Lluís Garcia Sevilla que demostren que la població castellanoparlant de Mallorca (i de la resta dels Països Catalans) té una visió dels objectes socials diferent de la que té la població catalanoparlant: concretament, la gent de parla forastera, per exemple, veu el PSM com un partit independentista i d'extrema esquerra, mentre que els catalanoparlants el veuen moderadament nacionalista i més de centre. Aquest estudi, que és científicament rigorós, ens ha de fer veure que el pas d'una majoria catalanoparlant a una majoria castellanoparlant representa un canvi brutal en l'entorn dels partits nacionalistes: passen, de cop, a ser exòtics i anormals davant la majoria de l'electorat. I aquest canvi en el medi on treballen els partits nacionalistes havia de provocar, per força, mutacions que permetessin adaptar-se a les noves circumstàncies ambientals. El Bloc i l'Entesa són les mutacions que ha experimentat el PSM originari per poder ocupar el nínxol ecològic que li pot correspondre en les noves condicions sociopolítiques insulars. El PSM oficialista ha intentat superar l'adversa composició demogràfica mallorquina mitjançant la fusió del seu missatge amb el d'Esquerra Unida per mirar d'arribar a un gruix més important de població (tota aquella que es considera «a l'esquerra del PSOE»). Quan l'entorn està format per infidels, hi ha una possible sortida, que és anar-hi a predicar la bona nova nacionalista: l'Operació Roca posà en pràctica aquesta via (campanya a tot l'Estat) amb el fracàs que coneixem. L'altra sortida, la que ara intentarà el PSM amb el Bloc, consisteix a fer-se una mica o bastant infidel, i així no hi ha xoc de creences i el diàleg és possible amb tothom: allà on hi ha forasters, doncs partits forasters, i s'ha acabat el bròquil.

L'anàlisi de l'Entesa i l'estratègia consegüent són totalment diferents, però igualment naturals i correctes. L'arribada de forasters no s'ha produït d'una manera homogènia a tots els municipis de l'illa, i això fa que encara n'hi hagi molts amb predomini clar dels catalanoparlants. Aleshores és evident que també una sortida possible a la nova situació és elaborar un discurs adequat per a cada municipi, atesa l'enorme disparitat que hi ha en els corresponents nivells de consciència nacional. És d'aquesta manera que la sensibilitat menys «internacionalista» del PSM s'ha escindit del Bloc i ha creat agrupacions locals autònomes amb el nom d'Entesa. És una estratègia defensiva que no amaga la limitació del seu objectiu: preservar allò que encara tenim fent-nos forts en les posicions més favorables i més fàcilment defensables, d'acord amb la més elemental lògica militar. Normalment, tant el Parlament com el Consell Insular estaran formats per majories que reflectiran l'adversa composició demogràfica de l'illa i, per tant, aquest nacionalisme només pot jugar dues vases: dissenyar reductes municipals que es constitueixin en contrapoders que limitin i condicionin la política d'aquestes institucions, que representaran sempre els interessos d'una majoria hostil a la nostra llengua i a la nostra cultura, i mirar d'explotar eventuals diferències entre la dreta l l'esquerra espanyoles a favor de la nostra gent. Maragall a Barcelona inventà el municipalisme per erosionar les institucions governades pels nacionalistes, i aquí el podem utilitzar contra l'espanyolisme. És l'estratègia de l'Obra Cultural, que ha enfortit i donat autonomia a les delegacions locals. I sembla que els renovadors del PSM, no sé si d'una manera gaire conscient, també van en aquesta direcció. No crec que comparteixin el realisme (el pessimisme) dels meus arguments, ni que tenguin gaire clar com han d'articular un projecte nacionalista d'abast insular a partir d'unes realitats municipals sorprenentment favorables. Probablement, només és que de la necessitat miren de fer-ne virtut, però ja val si l'encerten.

Joan Mir. Professor de la UIB.