ERC i les eleccions de 2007

Molt aviat ERC haurà de decidir de forma definitiva què fa en relació amb la coalició electoral EU-PSM. En referència al bloc d'esquerra nacionalista i la pèrdua de les sigles per tal d'iniciar la creació d'una nova força política illenca, ERC ja ha dit per activa i per passiva que no hi està d'acord. Joan Lladó explicà que un partit amb setanta anys d'història al darrere no es vol autosuicidar així, per les bones. Pert tant, en referència a l'entrada al futur bloc, EU-PSM ja saben que no poden comptar amb ERC.

El dilema per a ERC és un altre: concretar, sense esperar més, ja que les eleccions s'apropen a marxes forçades, les condicions de participació en l'acord electoral amb el PSM, els Verds de Llauger i EU.

L'acord electoral no és fàcil, malgrat que finalment els problemes trobin una solució adequada, perquè Joan Lladó i la direcció dels sobiranistes han declarat en nombroses ocasions que no volen fer de comparsa d'Esquerra Unida. I ho han repetit no una, sinó cada vegada que parlen de les eleccions de 2007.

El fracàs de la coalició d'EU-Verds amb la desintegració d'un projecte ecologista independent, la tragèdia personal i política de Margalida Rosselló, sembla que han estat exemples decisius en el camí de fer tot el possible per no repetir les mateixes passes que han portat a l'absorció dels Verds per part d'EU o a la neutralització política d'altres organitzacions en vies d'absorció. Tampoc no els convenç gaire el paper actual del PSM, el qual, malgrat que no ho diguin públicament, consideren amb poc marge de maniobra en relació a l'experiència en aquests afers que tenen els homes de Grosske i Miquel Rosselló.

ERC juga fort en les negociacions amb els seus hipotètics socis de coalició. Els militants d'ERC saben a la perfecció que no poden badar, ja que mai en la història de la formació han tengut una ocasió tan favorable per al seu propi desenvolupament orgànic. Recordem que ERC superà en vots Esquerra Unida en les europees i a molts d'indrets de Palma. Malgrat que les altres organitzacions no donin gaire importància a les europees, els independentistes sí que les tenen ben presents. Talment com tenen present que en aquests moments ERC disposa de més diputats a Madrid que els seguidors de Llamazares, sempre en crisi i a punt d'esdevenir extraparlamentaris si no tenguessin el suport actiu del PSOE. Mentre el partit de Grosske només té cinc diputats al Congrés espanyol, ERC en disposa de vuit. Convé recodar-ho.
ERC sempre ha dit i repetit que no vol ser comparsa d'EU, i això vol dir anar a les eleccions en igualtat de condicions amb tot el que això comporta. Res de conformar-se amb un parell de cadiretes per a cobrar i callar davant les iniciatives polítiques dels excarrillistes i afins. Aquest és el trist paper que han vist fer als Verds de Margalida Rosselló i que ells no volen repetir. Com hem escrit una mica més amunt, malgrat ERC no sigui partidària del bloc sí que vol fer una coalició amb PSM-EU. Saben que anant en pla d'igualtat poden obtenir importants guanys polítics per a la seva formació. Per això mai no s'han tancat a les possibilitats d'acords i en aquests moments són a l'espera dels oferiments que en aquesta línia els puguin fer els futurs socis de la coalició electoral.

Per altra banda, tampoc tenen por de restar per uns anys lluny de la gestió del règim, ja que mai han deixat de banda la construcció del partit que, en pocs mesos, ha passat de tenir dos locals oberts a les Illes a tenir-ne deu, i cinc més que s'obriran properament a pobles on fins ara no tenien ni militants ni implantació, i on EU no en té ni n'ha tengut mai. S'ha de tenir en compte que un dels fets que més ha contribuït a augmentar el nombre de simpatitzants i militants d'ERC ha estat la crisi galopant del PSM esdevenguda després del darrer congrés, quan decidiren fer un bloc amb EU.

En les fileres d'ERC hi regna un optimisme sà i amb bons fonaments. La difícil conjuntura en què es troben PSM i EU, aquesta darrera ja propera a l'extraparlamentarisme més total i absolut, fa que el paper de Joan Lladó i Bernat Joan esdevengui d'una importància cabdal tant per a la supervivència dels grups abans esmentats com per a la possible construcció d'una autèntica força sobiranista a les Illes sense empelts ni afegits de partits d'obediència estatal.

Miquel López Crespí