Admirable Espanya!

Que el nacionalisme català passa per un moment de crisi molt complicat, ho demostren sobretot les lluites intestines que, dins el moviment, tant a Mallorca com a Catalunya s'estan produint des de fa uns quants anys; unes lluites que tenen molt poc a veure amb el simple debat o combat ideològic i en les quals predominen quasi de forma exclusiva els insults personals, l'odi, les vanitats individuals, el rancor, els interessos particulars i les desqualificacions sagnants. Molt bé: en el moment en què més falta faria una actitud èpica i voluntarista, una actitud d'heroi solar que es llança a complir els seus objectius perquè sí, perquè té un deure per complir i està disposat a tot per acomplir-lo, amb més ganes ens posem a lluir el vestit de cuchillero caïnita, que es dedica a atacar per l'esquena els seus companys ideològics en carrerons com més foscos, bruts i sòrdids millor. Hauríem de ser personatges homèrics, i no ens mereixem ni figurar en una de les milongas sobre criminals traïdors del gran Borges. A Catalunya, sobretot d'ençà de les darreres eleccions, resulta entre grotesc i lamentable veure com els polítics d'ERC i els de CiU, flanquejats i esperonats per les respectives canilles d'intel·lectuals i periodistes artificiers, dediquen totes les seves energies a provar de destrossar-se mútuament, davant l'estupefacció calculada i molt satisfeta dels seus contrincants espanyols. I, a Mallorca, exactament igual. Els d'Entesa que deserten del PSM per muntar un partit que n'és una còpia sense història i per tant difuminada. Els d'ERC que es passen tot el sant dia donant lliçons i pontificant sobre lleialtats patriòtiques quan, en realitat, són els que més vegades incorren en contradiccions flagrants o impures (a Mallorca diuen que no volen entrar al Bloc perquè suposaria pactar amb Esquerra Unida, un partit espanyol, però al Principat han pactat amb Iniciativa per fer Montilla president de la Generalitat). Els d'UM que, en un exercici circense realment al·lucinant, gosen postular-se com l'únic partit nacionalista vàlid i real -és circense perquè la maniobra té una mica de funambulista i un molt de pallasso. Aquells altres que, cansats de tot i barallats amb tothom, decideixen muntar no sé quina plataforma demanant exactament no se sap què, i proposant d'ocupar un tercer espai que, al pas que anem, només podrà ser el de la tomba...El panorama és desolador. I, de moment, s'apareix com a absolutament insalvable: massa rancors, massa ràbia, massa gent que creu que aquell és un lladre, aquell un fill de puta i aquell altre un miserable. Encara que, si de veres estiguéssim disposats a aconseguir el que diem que volem, si de veres ho desitgéssim i ens ho creguéssim, això no hauria de ser cap inconvenient. No es tracta que tothom es dugui bé, ni tampoc es tracta de formar una fraternitat universal i entranyable. Es tracta, bàsicament, de ser intel·ligent: es tracta de fer tot el que faci falta per dur a la pràctica un objectiu polític ben concret. Exactament igual, doncs, com fan Espanya i els espanyols, amb els seus dos grans partits polítics al capdavant. Socialistes i populars no s'odien menys (segurament s'odien molt més) que els del PSM, els d'ERC i els d'Entesa. La diferència fonamental és que ells saben quan, per deure i per interès, els toca de compartir estratègia i trinxera amb l'altre. I en això sí que, direu el que vulgueu, Espanya demostra ser exemplar, gran i admirable.

PERE ANTONI PONS